(a)phònica 2026

Dibuix en directe, il·lustració digital i crònica Juny 2026, Banyoles Minibús Intergalàctic La Muralla 27 juny 2026 Quantitats oceàniques de cafè, ulleres fumades i un giny electrònic que no sé si és sensible a la giragonsa dels elements subatòmics. Provem de sostenir el pols en una respiració continguda… no sé. Qui comanda tota l’agrupació de cèl·lules que s’agrupa damunt la meva consciència? *** Kiko Veneno Club de natació Banyoles 25 Juny 2026 Jo ja no sabria què dir paraules Que topo amb racons que són fets de son On totes les coses que allí hi trobes Totes i cadascuna d’elles (és clar) Són embalums d'un tot. D’aquestes polsades vivències que hi bateguen Floreixen boniques peces precioses del món. Rodes dentades de vertigen on recolzar-hi el cor Que són llàgrima que tremola viva i salta Riu avall les galtes… cap en terra de pols i pedra. En el discórrer visc. En el corriol del vessar les teves parpelles Que si, d’acord… que estàs allà lluny, inconnex. Que brilla una estrella, més que cap altre i jo no la veig. Que ja ho sé que no trobarem mai més res cert. Que més enllà de la seva imaginada llum (la de l’estrella) Només intueixo allò que ompliria el pedregà de joia i afecte. Però aluegu, tornant a casa amb la cinta vella Pertorbat en el no haver-te trobat Se m’omple la vella empolsegada cantimplora Perquè hi ha llocs de les teves cançons On jo, quedaria a viure per sempre. *** Raquel Lúa Barca Tirona 27 Juny 2026 Per terra, mar i aire passen les coses… i passen totes elles sense demanar permís. Jo ja no sé si visc en un fenomen de reentrada o és que el meu propi pensament és un node que creu dur el comandament de cada catàstrofe gràfica que brolla de les meves mans. Així que entre tanta confusió bigarrada em proposo simplificar els dibuixos per a fer la menor trampa possible; per provar de dir la menor possible mentida. Entre les incommensurables onades de l’estany, solquem l’aigua brava, territori de les carpes... enarborant un drap que ens serveix de bandera. *** Magalí Sare amb el Cor Bruckner BCN Auditori de l’ateneu, un formiguer de gent bonica. 27 juny 2026 Coses boniques en trobes poques a la vida. Aquesta n’és una... na Magalí, sí. Però també l'aphònica sencera. Tot devora, doncs, no ho sé… riure de nosaltres mateixos, dibuixar i pedalar en bicicleta. Creure alguna cosa estúpida? No sabria. Nosaltres, en el grup d'il·lustradors tenim la sort de tenir un "jefe". Que mos fa creure... i així, en semblar que ens distraguem mirant les coses boniques (que aquí arreu n'hi ha tantíssimes i som nosaltres d'ànima voladissa) ens passa per l'adreçador i ens posa els peus en terra. Dibuixeu pocapenes!, no en traurem res de profit de tanta sensibleria… colla de passerells. *** Anna Andreu teatre municipal 28 juny 2026 Després de tot, havia quedat sec. La intenció sostinguda, l’esforç constant m’havia deixat en un estat somort d’inèrcia límbica que començava ja a sedimentar en haver-se aturat finalment el deliri (perdoneu els termes). Pot-ser per aquest motiu, quan vaig tancar les llibretes, vaig acomiadar-me de tothom i vaig pedalar avall deixant enrere en Miquel i en Pau, vaig arribar finalment al cotxe per a carregar la bicicleta per a tornar a casa a dormir en una necessitat urgent. En trobar el cotxe obert i desendreçat, esbotzat i rebuscat, arrencades algunes peces… tant se me’n va fotre. Perquè és clar, el meu cotxe és una mena de brossa amb rodes i pensar que qualcú ha pogut pensar de trobar-hi cosa de valor, fins i tot em desperta cert afecte. El que més pesa (parlo des del record) és pensar a endreçar, disposar-me a comprovar, avaluar la viabilitat de la màquina, el dany apercebut. En el condicionament après, truco els municipals i em diuen que estan atenent un accident greu, que faci fotos i em presenti l’endemà a denunciar l’incident. Demoro el dormir per aturar-me a l’abocador i llençar tanta acumulació d’escombraries que carregava a la soferta furgoneta. Faig net, i el fet de netejar-la em reconforta. L’endemà encaixo les peces arrencades i només hi queda alguna petita esquerda. Si ara he d’entomar el tràmit oficial recomanat per les autoritats, no puc deixar de pensar que el veritable robatori ha estat haver-nos fet pensat que tenim coses. Això no podré pas denunciar-ho, és clar… i és veritat, el concert de l’Anna Andreu ha estat una meravella, però no li digueu a n’Andrea, enganyeu-la i digueu-li que tampoc n’hi va haver per tant. ***