La comunitat monàstica

L’Armari I també conserva molts exemples d’aquesta documentació jurisdiccional. Però, en relació al que tenien els dos armaris ja coneguts, hi ha més referències de tipus eclesiàstic: oblacions de donats, és a dir, persones laiques que “es donaven” al monestir per treballar-hi tota la vida a canvi de la manutenció; expedients amb els antecedents genealògics dels monjos, precisant si eren fills legítims o bé els calia una dispensa “per defecte de naixement”; la consueta del cantor major, amb la relació de les cerimònies i misses d’aniversari que es feien cada any; rebuts del proveïment de peix o de medecines per a l’abadia; etc. Fins i tot disposem, cosa rara en un arxiu monàstic, de la correspondència privada de la família Borràs, propietaris de “Borràs i Cia.”, a Reus, repartits per Europa i l’Amèrica del Sud a inicis del segle XIX. Perquè, a primera vista, en aquest Armari I, a més dels testimonis medievals i moderns, sembla haver-hi més papers del Vuit-cents que en els altres dos ja catalogats. Però és la sòlita documentació, fins i tot a la dècada de 1830: àpoques, aniversaris, plets,… Veiem que el 1833 diversos novicis van professar, la bugadera va cobrar el seu salari, un músic va comprar un contrabaix… Hom diria que la vida quotidiana de l’abadia prossegueix impertorbable fins a la vetlla de l’exclaustració, com si els monjos no s’esperessin el brutal sotrac de l’estiu de 1835. Per qui no hagi intentat mai una recerca historiogràfica és difícil valorar com és d’útil i de generós el treball d’en Valentí Gual. Útil, perquè és desesperant per als investigadors arribar a un arxiu amb instruments de descripció incomplets o insuficients, en què ningú no sap dir amb una mínima precisió com està estructurat o què es pot trobar a cada secció.